Esborrany: primer intent

DE VEGADES...

Tot això ha succeït, més o menys. S'ha d'aclarir, tanmateix, que els moments més durs i que pertanyen a la realitat superen amb escreix els inventats. De fet, els inventats, no fan cap mal. També són inventats els noms dels personatges per tal d'evitar pagar drets d'autor als seus pares i en darrera instància a l'Sgae. La banda sonora, mentre no soni, no es paga.
Qualsevol semblança amb la realitat és real.
És veritat que hi havia una infermera que s'enfadava per minúcies amb alguns malalts i que, en aquestes ocasions, els parlava molt malament. Però també és cert que, de vegades, aquesta mateixa infermera era inusitadament amable.
De vegades, els ocells fan cagarades.
Una veritat més: el doctor no va estar encertat en les formes quan ens va donar un primer diagnòstic ni tampoc triant el lloc on ens el va transmetre. Sense cap mena de dubte, es pot afirmar que és un gran oncòleg i, suposo, que aquesta reputació l'ha convertit, també, en un gran especialista a defugir tota mena de sentiments envers els seus pacients. Potser té por de caure en una terrible depressió si es posa en el lloc del malalt o si li mostra certa empatia. No ho sabria dir. Malgrat tot, sempre l'exculpo davant l'allau de retrets que rep quan s'evoca l'escena a les reunions familiars i argumento a favor del doctor Molí que potser aquell fatídic i kafkià dia es pensava que ja havíem estat informats sobre la malaltia que jo patia quan, d'aquella manera tan poc adient, ens va parlar per primera vegada del limfoma de Hodking. El defenso argüint que ens estava fent un favor en dedicar-nos aquell valuós temps destinat a algú altre i així evitar una llarga llista d'espera. Per això, fins a cert punt, entenc la seva actitud. Perquè crec que ell es pensava que ja sabíem de què ens parlava quan ens va atendre després que l'otorinolaringòleg —que és amic de la família—, ho hagués fet poca estona abans per tot seguit adreçar-nos a ell. Segur que no és habitual que cap pacient vagi a la planta d'oncologia per a rebre informació sense tenir abans el diagnòstic definitiu de la seva malaltia, tal i com va ocórrer en el meu cas. A més —continuo explicant— jo prefereixo saber-ho tot, sigui bo o dolent, des del començament i sense rodejos.
Ara bé, si he de ser del tot sincer, quan em quedo sol, abstret en els meus pensaments, he d'admetre que el doctor Molí va cagar-la de ple aquell dia i que ja està condemnat tot i les moltes coartades que jo li vulgui o li aconsegueixi proporcionar.
Cal dir, a pesar d'això, que si estic curat és gràcies a ell i que ha donat resposta a tots els meus dubtes i ha aconseguit que els efectes secundaris del tractament fossin més suportables. Sempre li estaré agraït, encara que jo també hi he posat molt d'entusiasme en tot el procés, de fet, d'això precisament tracta aquest escrit: l'estat d'ànim és cabdal si es vol superar o acceptar una malaltia.

7 comentarios :

  1. doncs si, i el teu entusiasme i les ganes de viure són molt dignes d'admirar i n'hem de tenir uns quants ben presents.

    a vegades, els ocells fan cagarades, cert. i els metges en quant a tacte i delicadesa, buff.... hauria d'haver-hi una assigantura que parlés de com tractar els pacients. Potser ja existeix, però segur que molts l'aproven justet, justet.

    molt bon post i una abraçada ben forta!!!

    (ais que dins del meu cap ja li he posat BSO a aquest post.... ho sento moooolt)

    ResponderEliminar
  2. Rits! Gràcies guapa!
    Jo vull saber quina música escoltes de fons!
    Això és un esborrany. Tinc molt més escrit i estic treballant-hi. El més complicat és escriure en català, però m'ho he proposat i m'ho he pres seriosament.
    Petons!

    ResponderEliminar
  3. Anónimo6/5/10 22:50

    Hola. No et pots arribar a imaginar l'ho feliç que m'has fet, per dos motius, perquè finalment t'has decidit a escriure aquesta història i a més a més en català. No és que vulgui despreciar cap altra llengua, me'n guardaria prou, totes són igual d'importants, però és que crec que és una assignatura que tenies pendent. Amb alguna expressió que fas servir es nota que estas acostumat a escriure en castellà però d'aquestes cosetes ja en parlarem algun dia assentats al porxo de casa, tu amb una birra i jo amb una coca-cola, aguantant els fulls que el vent ens farà voleiar, perquè al porxo sempre hi fa vent i perquè ho vull llegir sobre paper, és més "romàntic". Espero que siguis feliç a cada moment de la teva vida i que amb aquesta història puguis fer feliç a molta gent. Una abraçada. Bona nit

    Marta.

    ResponderEliminar
  4. Anónimo7/5/10 12:00

    La verdad es que un buen médico, o cualquier otro profesional relacionado con la atención sociosanitaria, puede modular considerablemente el proceso de aceptación de una enfermedad. Las frases que lanzan pueden repetirse como un eco en nuestra mente, para bien o para mal.Porqué sólo tenemos éso, o es de él/ella de quien debemos fiarnos, ¿no? La empatía de una persona se percibe cuando con gestos y palabras, viene a decirte: "Lo sé. Estoy aquí".
    Te felicito por el escrito, debe ser difícil expresar sentimientos, revivir una experiencia tan impactante y hacerlo de manera cercana y con un vocabulario rico. Sigue adelante. No pienses que millones de personas ya han escrito sobre el tema y te desanimes. Eres único y esta es una vivencia más, aunque no una vivencia MÁS.
    Para los bajones de energía, mucha fruta y muchas risas. Acabo con otra frase, que aunque cursi, no está de más:
    "Si luchamos, podemos perder; si no luchamos, estamos perdidos".
    Un abrazo

    ResponderEliminar
  5. Gràcies a tothom pels comentaris i consells. Prenc nota ;)
    Això només és un esborrany. La primera part d'uns quants escrits en els que treballo. No sé quin serà el resultat ni que en faré. Només intento deixar anar tot el què em passa pel cap, que de pas, em serveix per fer neteja. Una neteja completa: agendes, rancúnies i pors.
    També posar sobre la taula un fet molt evident: Som més valents del que ens pensem.

    ResponderEliminar
  6. No sé, les persones no sabem fins a on podem arribar fins que ens hi trobem, però crec que si l'estat anímic és bàsic, jo no ho superaria... o sí. M'he volgut morir tants cops que igual el dia que arribi el moment m'agafo a la vida com una lapa...

    De la redacció en català, la trobo molt bé. Jo hagués agefit alguna coma i hagués tret alguna altra, però soc castellana de neixament i no sé dir-te. Hi ha una frase (però va gustos eh) que jo la acabaria amb una altra paraula:
    "A més —continuo explicant— jo prefereixo saber-ho tot, sigui bo o dolent, des de bon principi i sense rodejos." En lloc de rodejos, hagués posat: sense embuts. Rodejar és envoltar.

    Molts petons i una braçada forta, tant com tu, guapo. I demà santtornem-m'hi... ja saps, respira fons pel nas, lenta i acompasadament, tancant el ulls i la llengua al paladar. Byez.

    ResponderEliminar
  7. Gloria! Gràcies per tots els comentaris que m'has deixat avui ;)
    Tens raó, les comes són la meva perdició... i els punts i coma i els dos punts... jejejjee
    Pel que dius de rodejos és correcte de les dues maneres. Hi ha molts sinònims: ambages, circumloquis, equívocs, indirectes o rodeigs/rodejos que a mi m'agrada més... ;)

    http://ec.grec.net/lexicx.jsp?GECART=0169211

    Petons

    ResponderEliminar

Comentarios recientes

ir arriba