Esborrany: primer intent

DE VEGADES...

Tot això ha succeït, més o menys. S'ha d'aclarir, tanmateix, que els moments més durs i que pertanyen a la realitat superen amb escreix els inventats. De fet, els inventats, no fan cap mal. També són inventats els noms dels personatges per tal d'evitar pagar drets d'autor als seus pares i en darrera instància a l'Sgae. La banda sonora, mentre no soni, no es paga.
Qualsevol semblança amb la realitat és real.
És veritat que hi havia una infermera que s'enfadava per minúcies amb alguns malalts i que, en aquestes ocasions, els parlava molt malament. Però també és cert que, de vegades, aquesta mateixa infermera era inusitadament amable.
De vegades, els ocells fan cagarades.
Una veritat més: el doctor no va estar encertat en les formes quan ens va donar un primer diagnòstic ni tampoc triant el lloc on ens el va transmetre. Sense cap mena de dubte, es pot afirmar que és un gran oncòleg i, suposo, que aquesta reputació l'ha convertit, també, en un gran especialista a defugir tota mena de sentiments envers els seus pacients. Potser té por de caure en una terrible depressió si es posa en el lloc del malalt o si li mostra certa empatia. No ho sabria dir. Malgrat tot, sempre l'exculpo davant l'allau de retrets que rep quan s'evoca l'escena a les reunions familiars i argumento a favor del doctor Molí que potser aquell fatídic i kafkià dia es pensava que ja havíem estat informats sobre la malaltia que jo patia quan, d'aquella manera tan poc adient, ens va parlar per primera vegada del limfoma de Hodking. El defenso argüint que ens estava fent un favor en dedicar-nos aquell valuós temps destinat a algú altre i així evitar una llarga llista d'espera. Per això, fins a cert punt, entenc la seva actitud. Perquè crec que ell es pensava que ja sabíem de què ens parlava quan ens va atendre després que l'otorinolaringòleg —que és amic de la família—, ho hagués fet poca estona abans per tot seguit adreçar-nos a ell. Segur que no és habitual que cap pacient vagi a la planta d'oncologia per a rebre informació sense tenir abans el diagnòstic definitiu de la seva malaltia, tal i com va ocórrer en el meu cas. A més —continuo explicant— jo prefereixo saber-ho tot, sigui bo o dolent, des del començament i sense rodejos.
Ara bé, si he de ser del tot sincer, quan em quedo sol, abstret en els meus pensaments, he d'admetre que el doctor Molí va cagar-la de ple aquell dia i que ja està condemnat tot i les moltes coartades que jo li vulgui o li aconsegueixi proporcionar.
Cal dir, a pesar d'això, que si estic curat és gràcies a ell i que ha donat resposta a tots els meus dubtes i ha aconseguit que els efectes secundaris del tractament fossin més suportables. Sempre li estaré agraït, encara que jo també hi he posat molt d'entusiasme en tot el procés, de fet, d'això precisament tracta aquest escrit: l'estat d'ànim és cabdal si es vol superar o acceptar una malaltia.