Somos tan iguales que duele...

Hoy huele peor que nunca... voy a encender incienso y sigo. MEJOR  AHORA, DONDE VA A PARAR...

Somos tan iguales que duele. Duele oír en boca de otros las mismas palabras que has utilizado tú para definir cómo te has sentido: dar el mismo adjetivo a un linfoma, esperar lo mismo y el mismo tiempo en una sala de espera, darte cuenta de lo valiente que eres y ser consciente que hasta entonces lo ignorabas... Sentir la misma repugnancia por ciertos olores, sabores, texturas... cagarte en todo por la falta de concentración que impide que leas como de costumbre... y a pesar de todas las trabas, tener una fuerza y energía positiva que sorprende y descoloca a partes iguales a los que te rodean. Quien lo probó lo sabe...

El grupo Suede de fondo. Con poco tiempo de diferencia murieron la madre y el padre del cantante y del guitarra respectivamente de cáncer. En el 89 cuando se formó el grupo murió la madre de Brett Anderson y en el 93 el padre de Bernard Butler, poco antes de que apareciera Dog Man Star, el segundo y para mí mejor trabajo de la banda.
Butler abandonó el grupo en el 94, así que las muertes de sus padres cerraron el círculo. La partida de Butler fue para un servidor la muerte de Suede.
Aunque para algunos puedo estar en un error. Como cuando considero a Bukowski un buen poeta.
La ventaja es que no estoy solo. No estamos solos. Por suerte hay opiniones distintas y siempre encuentras alguien con quien compartirlas.
La corrupción no sólo no se castiga sino que además se premia... ¿Están los valencianos equivocados? ¿Ha ganado el gran hermano? O, tal vez, obedezco yo a un gran hermano y soy yo el que erra...
Da igual, soy afortunado porque mi vida sigue. Quedan millones de cosas por hacer y tenemos la certeza de que no nos da tiempo a disfrutar las que ya hemos elegido. Así que dejemos de perderlo absurdamente. Leamos lo que nos apetezca y en el formato que nos salga de los huevos, bailemos, brindemos...  Yo dejo las pataletas para los niños mimados.
Sigo escuchando a Suede y leyendo el reportaje sobre ellos que aparece en el magazine Mojo de este mes. Viene con un CD de regalo de The Black Keys que me ha gustado mucho: suena grueso y funk y soul y a lo Jon Spencer Blues Explosion.

Ya huele mejor. Ya me siento mejor.

Esborrany: primer intent, segona part

¿VAL MÉS BOIG CONEGUT QUE SAVI PER CONÈIXER?

El meu pare sempre va ser aficionat a les càmeres. No, no és veritat. Només les comprava. Comprava càmeres, joguines i d'altres andròmines que després mai no feia servir i que, a més a més, les guardava amb un zel que m'indignava. Sempre va ser un comprador compulsiu.
Tot indica que res ha canviat.

Jo, tot i ser una mica pallús, amb només sis anys ja arribava a la conclusió innocent que el meu pare hauria pogut invertir els malaguanyats diners, alguna que altra vegada, en coses més útils i no només en els seus capricis. Desitjava que se'ls gastés, per posar un exemple, en joguines per a mi i per a la meva germana o, com a mínim, que ens comprés alguna cinta de casset (jo ja n'estava ben tip d'escoltar sempre Formula V al cotxe).
Però noi, s'havien capgirat els papers; jo era l'adult que agafava de la mà a un nen de trenta anys per acompanyar-lo a les botigues de joguines. Ell badava més que no pas jo i només recuperava de nou el seu rol d'adult quan en el moment de pagar deixava en el taulell tot el que havia triat i esperava el seu torn amb la bitlletera en una mà mentre amb l'altra encenia una cigarreta. Quan sortíem de la botiga es transformava de nou en un nen feliç, amb una bossa plena de cotxes i trens a la mà.
Aquestes joguines acabarien invariablement tancades amb cadenat en un armariet blanc amb una creu vermella pintada a la porta i que en altre temps havia fet la funció de farmaciola. Un armari al que mai jo no hi tindria accés. És ben absurd com posava tot aquest afany en amagar les joguines i en canvi em vaig iniciar ben aviat en el món del sexe gràcies a la seva despreocupada manera d'ocultar les seves revistes per adults. També vaig adquirir l'afició a llegir, tot s'ha de dir, perquè sempre duia a sobre alguna novel·la de l'oest de Marcial Lafuente Estefania o Silver Kane. De fet vaig llegir abans històries de vaquers que El Zoo d'en Pitus.
¡Mira que en va arribar a posseir de càmeres! Potser encara les conserva el pobre beneit. Però no les utilitzava. Era feliç quan malbaratava els diners i prou. Un diumenge esborradís de primavera, a principis dels vuitanta, és un dels pocs dies que en comptes d'anar al bar a fer un vermut va decidir sortir a passejar i fer-nos una sessió fotogràfica (suposo que va ser la meva iaia qui va tenir la brillant idea). En aquelles velles imatges tots dos anem vestits amb unes pintes horroroses, però el pitjor és que ens va fer posar enmig d'unes vinyes i aquest detall fa que encara se'ns vegi més patètics; jo amb corbata de pell vermella i descansant una mà en un cep i la meva germana recolzada a la meva espatlla són, per dignitat, els únics punts que m'atreveixo a descriure. Quan les he tornat a veure, en comptes d'un babau hi veig a un freak, però eren els vuitanta i tothom feia més o menys la mateixa fila. Encara que ho sembli no dic tot això amb rancúnia. No n'hi guardo gens. Només exposo els fets. En el fons està tot perdonat. Em fa més bé no tenir cap ressentiment. Però també és veritat que és absolutament necessari explicar tot això perquè s'entengui tot plegat.

Esborrany: primer intent

DE VEGADES...

Tot això ha succeït, més o menys. S'ha d'aclarir, tanmateix, que els moments més durs i que pertanyen a la realitat superen amb escreix els inventats. De fet, els inventats, no fan cap mal. També són inventats els noms dels personatges per tal d'evitar pagar drets d'autor als seus pares i en darrera instància a l'Sgae. La banda sonora, mentre no soni, no es paga.
Qualsevol semblança amb la realitat és real.
És veritat que hi havia una infermera que s'enfadava per minúcies amb alguns malalts i que, en aquestes ocasions, els parlava molt malament. Però també és cert que, de vegades, aquesta mateixa infermera era inusitadament amable.
De vegades, els ocells fan cagarades.
Una veritat més: el doctor no va estar encertat en les formes quan ens va donar un primer diagnòstic ni tampoc triant el lloc on ens el va transmetre. Sense cap mena de dubte, es pot afirmar que és un gran oncòleg i, suposo, que aquesta reputació l'ha convertit, també, en un gran especialista a defugir tota mena de sentiments envers els seus pacients. Potser té por de caure en una terrible depressió si es posa en el lloc del malalt o si li mostra certa empatia. No ho sabria dir. Malgrat tot, sempre l'exculpo davant l'allau de retrets que rep quan s'evoca l'escena a les reunions familiars i argumento a favor del doctor Molí que potser aquell fatídic i kafkià dia es pensava que ja havíem estat informats sobre la malaltia que jo patia quan, d'aquella manera tan poc adient, ens va parlar per primera vegada del limfoma de Hodking. El defenso argüint que ens estava fent un favor en dedicar-nos aquell valuós temps destinat a algú altre i així evitar una llarga llista d'espera. Per això, fins a cert punt, entenc la seva actitud. Perquè crec que ell es pensava que ja sabíem de què ens parlava quan ens va atendre després que l'otorinolaringòleg —que és amic de la família—, ho hagués fet poca estona abans per tot seguit adreçar-nos a ell. Segur que no és habitual que cap pacient vagi a la planta d'oncologia per a rebre informació sense tenir abans el diagnòstic definitiu de la seva malaltia, tal i com va ocórrer en el meu cas. A més —continuo explicant— jo prefereixo saber-ho tot, sigui bo o dolent, des del començament i sense rodejos.
Ara bé, si he de ser del tot sincer, quan em quedo sol, abstret en els meus pensaments, he d'admetre que el doctor Molí va cagar-la de ple aquell dia i que ja està condemnat tot i les moltes coartades que jo li vulgui o li aconsegueixi proporcionar.
Cal dir, a pesar d'això, que si estic curat és gràcies a ell i que ha donat resposta a tots els meus dubtes i ha aconseguit que els efectes secundaris del tractament fossin més suportables. Sempre li estaré agraït, encara que jo també hi he posat molt d'entusiasme en tot el procés, de fet, d'això precisament tracta aquest escrit: l'estat d'ànim és cabdal si es vol superar o acceptar una malaltia.