Esborrany: primer intent, segona part

¿VAL MÉS BOIG CONEGUT QUE SAVI PER CONÈIXER?

El meu pare sempre va ser aficionat a les càmeres. No, no és veritat. Només les comprava. Comprava càmeres, joguines i d'altres andròmines que després mai no feia servir i que, a més a més, les guardava amb un zel que m'indignava. Sempre va ser un comprador compulsiu.
Tot indica que res ha canviat.

Jo, tot i ser una mica pallús, amb només sis anys ja arribava a la conclusió innocent que el meu pare hauria pogut invertir els malaguanyats diners, alguna que altra vegada, en coses més útils i no només en els seus capricis. Desitjava que se'ls gastés, per posar un exemple, en joguines per a mi i per a la meva germana o, com a mínim, que ens comprés alguna cinta de casset (jo ja n'estava ben tip d'escoltar sempre Formula V al cotxe).
Però noi, s'havien capgirat els papers; jo era l'adult que agafava de la mà a un nen de trenta anys per acompanyar-lo a les botigues de joguines. Ell badava més que no pas jo i només recuperava de nou el seu rol d'adult quan en el moment de pagar deixava en el taulell tot el que havia triat i esperava el seu torn amb la bitlletera en una mà mentre amb l'altra encenia una cigarreta. Quan sortíem de la botiga es transformava de nou en un nen feliç, amb una bossa plena de cotxes i trens a la mà.
Aquestes joguines acabarien invariablement tancades amb cadenat en un armariet blanc amb una creu vermella pintada a la porta i que en altre temps havia fet la funció de farmaciola. Un armari al que mai jo no hi tindria accés. És ben absurd com posava tot aquest afany en amagar les joguines i en canvi em vaig iniciar ben aviat en el món del sexe gràcies a la seva despreocupada manera d'ocultar les seves revistes per adults. També vaig adquirir l'afició a llegir, tot s'ha de dir, perquè sempre duia a sobre alguna novel·la de l'oest de Marcial Lafuente Estefania o Silver Kane. De fet vaig llegir abans històries de vaquers que El Zoo d'en Pitus.
¡Mira que en va arribar a posseir de càmeres! Potser encara les conserva el pobre beneit. Però no les utilitzava. Era feliç quan malbaratava els diners i prou. Un diumenge esborradís de primavera, a principis dels vuitanta, és un dels pocs dies que en comptes d'anar al bar a fer un vermut va decidir sortir a passejar i fer-nos una sessió fotogràfica (suposo que va ser la meva iaia qui va tenir la brillant idea). En aquelles velles imatges tots dos anem vestits amb unes pintes horroroses, però el pitjor és que ens va fer posar enmig d'unes vinyes i aquest detall fa que encara se'ns vegi més patètics; jo amb corbata de pell vermella i descansant una mà en un cep i la meva germana recolzada a la meva espatlla són, per dignitat, els únics punts que m'atreveixo a descriure. Quan les he tornat a veure, en comptes d'un babau hi veig a un freak, però eren els vuitanta i tothom feia més o menys la mateixa fila. Encara que ho sembli no dic tot això amb rancúnia. No n'hi guardo gens. Només exposo els fets. En el fons està tot perdonat. Em fa més bé no tenir cap ressentiment. Però també és veritat que és absolutament necessari explicar tot això perquè s'entengui tot plegat.