Momentos que dejan huella

Momentos de Gonçalo M. Tavares, de El barrio y los señores:


[...] un verso, cuando es fuerte y bueno, viene sin nada atrás, sin recorrido; surge del cero. 
(El señor Breton y la entrevista)
Casi me arriesgaría a decir que hay hombres que son más orgullosos que otros porque engulleron ciertos versos. 
(El señor Breton y la entrevista)
El señor Kraus salió del diario bien dispuesto. Sabía que en los tiempos que corrían (¿hacia atrás?, ¿hacia el costado?) "la única forma de comentar la política era la sátira". 
(El señor Kraus y la política)







Momentos de Denis Johnson, de Árbol de humo:


[...] el siguiente paso será que los burócratas cínicos y hastiados, locos por el poder y obsesionados por sus carreras, empiecen a usar los servicios secretos para influir sobre la política. 


«¿Le gusta a usted contar mentiras?».
«Sí», habría contestado siendo fiel a la verdad. 

En aquellas noches húmedas que tenían la temperatura del aliento humano sentía una pena demoledora y soñolienta, nacida, estaba segura, de la indulgencia hacia sí misma: una autocompasión lenta, calurosa y tropical. Necesitaba salir de sí misma, encontrar a otra gente, necesitaba sus responsabilidades en el campo. O bien se hundiría. Se pudriría bajo la superficie. Sería devorada por aquella tierra. Florecería en forma de nueva violencia y desesperación.


He llorado tanto que me han caído las lágrimas en las manos, hasta las mismas manos.
Y luego he pensado, bueno, eso es un poema. Un poema no tiene que rimar. Solamente tiene que recordarte cosas y sacártelas de dentro.




The Leftovers, de Tom Perrotta

La veritat és que no m'agrada escriure ressenyes negatives. Si un llibre m'agrada molt o hi ha parts que em deixen bocabadat, llavors sí, escric una ressenya o directament comparteixo un fragment.
Avui faré una excepció, i no sé ben bé què m'empeny a fer-ho. Potser només ganes d'escriure sobre The Leftovers (les sobres) de Tom Perrotta, una novel·la de 2011 i que el mateix Perrotta i Damon L. Lindelof van convertir en sèrie de televisió per HBO al 2014; o potser la necessitat de continuar parlant d'aquest llibre perquè m'he sentit decebut i tot el que llegeixo sobre el mateix són bones crítiques, o potser només vull reivindicar altres propostes que al meu parer són força millors.
De la sèrie encara no en puc dir res, no l'he vist. Tinc bones referències, així que en breu la començaré a mirar. Pot semblar contradictori que vulgui seguir la sèrie que s'ha basat en una novel·la que no m'ha agradat, però és que també he de dir que a The Leftovers, el llibre, hi ha força idees interessants i penso que moltes trames mereixen ser resoltes o certa continuïtat.
La novel·la té un bon inici, però en les següents pàgines i fins al final no passa res que faci de The Leftovers una obra millor que Fi de David Monteagudo.
Fi sí em va agradar, i molt. Parlo ara de Fi perquè té moltes coses en comú amb The Leftovers i perquè no va rebre massa bones crítiques. Per cert, va ser publicada al 2010.



Milions de persones han desaparegut de la Terra de cop i volta. Sense avís. Sense motiu. Alguns dels que queden hi busquen explicacions científiques, però els més fanàtics creuen que es tracta d'un esdeveniment religiós i proliferen tota mena de sectes. En Kevin Garvey, l'home concret davant l'abstracció, procura mantenir una aparença de normalitat malgrat que la seva pròpia família s'està desintegrant: la seva dona s'ha unit al Residu Culpable, una secta local que traspua problemes, i el seu fill Tom segueix un profeta anomenat Sant Wayne. Només queda la seva filla, la Jill; però ja no és la noia dolça que ell coneixia. 


Té molt bona pinta, oi? Als que ens agraden les narracions distòpiques ens posen aquest argument com a esquer d'un llibre, pel·lícula o sèrie i ens hi llancem de cap.
De la mateixa editorial, Edicions del Periscopi, una editorial que m'encanta pels seus bonics dissenys i la tria de títols, ja vaig fer la ressenya de La Peixera de Maiol de Gràcia Clotet, una obra que em va deixar absolutament sorprès i meravellat. I la cito perquè també és una historia distòpica però, al meu entendre, molt més madura, amb més profunditat.

Per això penso que potser la sèrie pot omplir aquestes mancances que té la novel·la. Perquè a mi, sincerament, m'ha semblat massa teen movie. Pot agradar sobretot a aquells que van ser adolescents als noranta i gaudien de Sensación de Vivir. Semblarà una comparació d'un poca-solta, però és que no entenc com pot ser que tot el pes de la història el portin un parell d'adolescents més preocupats per si agraden o no als més populars de l'institut quan partim d'un inici espectacular, amb petites històries que només treuen el cap i podrien ser genials, amb personatges interessants als que podria haver exprimit molt més, amb l'aparició de varies sectes, amb una confessió final de la Nora, que per mi, és el personatge més important. A favor de The Leftovers diré que et manté enganxat perquè sempre sembla que passarà alguna cosa bèstia, però en contra diré que només aconsegueix que senti empatia per algun personatge en algun moment on la tristesa és aclaparadora.
He sentit que sí, que he perdut el temps. Hauria pogut invertir-lo mirant la sèrie o llegint altres llibres que tinc pendents (i són molts). No puc recomanar The Leftovers, i em sap greu.

De J.G. Ballard, La Sequía

Detrás del pisapapeles, como un arca de la alianza, había dos fotografías en un marco plegable de ébano. A la izquierda una instantánea de él mismo a la edad de cuatro años, sentado en el césped entre sus padres, antes del divorcio. A la derecha, exorcizando este recuerdo, la borrosa reproducción de un cuadro de Yves Tanguy, Jours de lenteur, que había recortado de una revista. Los objetos de Tanguy, parecidos a guijarros, despojados de toda posible asociación, suspendidos sobre un suelo lavado por la marea, lo habían ayudado a liberarse de las fatigosas repeticiones de la vida cotidiana. Las redondas formas blanquecinas estaban aisladas en el lecho oceánico como la casa flotante en el cauce expuesto del río.


"Yves Tanguy (1900 - 1955) Jour de lenteur 1937"

Sueños de trenes, de Denis Johnson

"El primer beso lo hizo desplomarse por un agujero y salir por el otro lado del mundo donde le pareció que podría encontrar su lugar; como si hasta entonces hubiera estado forcejeando en contradirección y ahora diera media vuelta para seguir la corriente."

Me muero de ganas de hablar sobre esta novela, de comentarla sin parar. Aunque si lo hiciera, si contara todo lo que ha dejado en mí, si mostrara ese poso, estropearía cualquier sorpresa a quien se quisiera acercar a "Sueños de trenes" después de leer esta entrada (si es que alguien todavía lee este blog...). Así que sólo voy a verter buenos y pocos elogios.
Aún estoy asimilando lo que acabo de leer. Apenas hace unas horas he terminado esta novela de Denis Johnson.
Ya había salido contento y con ganas de más después de leer "Hijo de Jesús".  Ahora sí quiero leer toda su obra.
Ojalá supiera transmitir con las palabras justas todo lo que he sentido al leer esta maravilla. Y es que con "Sueños de trenes", sí puedo decir, después de mucho tiempo, que de nuevo algo se ha removido en mi interior, que me ha provocado diferentes y profundas sensaciones; a veces de vértigo, algunas de cierta empatía, otras de rabia, alegría, tristeza, amor, humor y, sobre todo, impotencia. Hay novelas que a un padre novato le duelen en el alma.
En serio, grandes autores han dicho menos escribiendo muchas más páginas. "Sueños de trenes" es una novela corta, se puede leer en un día, pero cunde más que Moby Dick.
Hay indios, lobos, magia, religión, maltrato, incluso las sombras de Tom Sawyer y Huckleberry Finn,y los ecos de Cormac McCarthy y Jim Dodge dan algún paseo por aquí. Y los lobos... los aullidos... el tren... el silbido del tren... las vías del tren...
Las palabras justas.


Homes sense dones, de Haruki Murakami

De moment aquest és el recull de relats que més m'ha agradat de Murakami, i amb aquest ja van tres: "El salze cec i la dona adormida" on trobem el meravellós conte també convertit en extraordinària pel·lícula "Tony Takitani", i "Després del terratrèmol". Ara ja va sent hora que tradueixin "The Elephant Vanishes".

Els relats que ens trobem a "Homes sense dones" reuneixen tots els trets característics de Murakami: situacions surrealistes, fugides de ment, escenes oníriques, sexe, desaparicions, gats, jazz, suïcidis, The Beatles... Ombres de Kafka, Carver, Lynch, Hemingway...

Estimo a Murakami, i ell ens mostra estima escrivint com escriu.
No sabria dir quin és el conte que m'ha agradat més, i és que a diferència dels anteriors llibres de relats que he llegit, aquí tots, absolutament tots, m'han colpit.

"Kino" és potser el que guanyaria en el  top, si és que en fes un d'aquests set relats. En aquesta narració on hi ha serps, un gat, una ruptura sentimental, un bar on sona jazz (un bar que podria ser perfectament el pou que hem llegit en tantes obres d'en Murakami) i personatges d'allò més misteriosos, es reflexiona sobre el sentiment de culpa, també sobre saber perdonar, però sobretot que és bo, potser fins i tot necessari, admetre quan et fan mal i que s'ha de gestionar, no deixar-ho passar si és que no vols que els teus dimonis t'arrosseguin i deixis de ser tu per sempre més.

"Homes sense dones" la darrera història i que dóna títol al llibre, és l'escrit més trist que he llegit mai de Murakami. Gairebé diria que parla d'una experiència real i molt personal.

"Samsa enamorat" és sens dubte el moment més divertit, tot i que el rerefons és dràmatic. Un clar homenatge a Kafka, i en concret a "La metamorfosi", tot i que aquí no és en Gregor Samsa qui es lleva convertit en una estranya criatura, sinó que Gregor Samsa es desperta en un cos de persona que troba estrany i vulnerable, susceptible de ser ferit amb facilitat amb una panxa tova sense cap mena de protecció.

Destaco aquests tres relats perquè són els que potser han quedat més ancorats a la meva petita capacitat memorística (segurament també perquè són els tres últims del llibre), però tots set són excel·lents. Sens dubte 5 estrelles merescudíssimes.

Fes-te fan de Crema d'estrelles

VINILTECA 107