The Leftovers, de Tom Perrotta

La veritat és que no m'agrada escriure ressenyes negatives. Si un llibre m'agrada molt o hi ha parts que em deixen bocabadat, llavors sí, escric una ressenya o directament comparteixo un fragment.
Avui faré una excepció, i no sé ben bé què m'empeny a fer-ho. Potser només ganes d'escriure sobre The Leftovers (les sobres) de Tom Perrotta, una novel·la de 2011 i que el mateix Perrotta i Damon L. Lindelof van convertir en sèrie de televisió per HBO al 2014; o potser la necessitat de continuar parlant d'aquest llibre perquè m'he sentit decebut i tot el que llegeixo sobre el mateix són bones crítiques, o potser només vull reivindicar altres propostes que al meu parer són força millors.
De la sèrie encara no en puc dir res, no l'he vist. Tinc bones referències, així que en breu la començaré a mirar. Pot semblar contradictori que vulgui seguir la sèrie que s'ha basat en una novel·la que no m'ha agradat, però és que també he de dir que a The Leftovers, el llibre, hi ha força idees interessants i penso que moltes trames mereixen ser resoltes o certa continuïtat.
La novel·la té un bon inici, però en les següents pàgines i fins al final no passa res que faci de The Leftovers una obra millor que Fi de David Monteagudo.
Fi sí em va agradar, i molt. Parlo ara de Fi perquè té moltes coses en comú amb The Leftovers i perquè no va rebre massa bones crítiques. Per cert, va ser publicada al 2010.

Milions de persones han desaparegut de la Terra de cop i volta. Sense avís. Sense motiu. Alguns dels que queden hi busquen explicacions científiques, però els més fanàtics creuen que es tracta d'un esdeveniment religiós i proliferen tota mena de sectes. En Kevin Garvey, l'home concret davant l'abstracció, procura mantenir una aparença de normalitat malgrat que la seva pròpia família s'està desintegrant: la seva dona s'ha unit al Residu Culpable, una secta local que traspua problemes, i el seu fill Tom segueix un profeta anomenat Sant Wayne. Només queda la seva filla, la Jill; però ja no és la noia dolça que ell coneixia. 


Té molt bona pinta, oi? Als que ens agraden les narracions distòpiques ens posen aquest argument com a esquer d'un llibre, pel·lícula o sèrie i ens hi llancem de cap.
De la mateixa editorial, Edicions del Periscopi, una editorial que m'encanta pels seus bonics dissenys i la tria de títols, ja vaig fer la ressenya de La Peixera de Maiol de Gràcia Clotet, una obra que em va deixar absolutament sorprès i meravellat. I la cito perquè també és una historia distòpica però, al meu entendre, molt més madura, amb més profunditat.

Per això penso que potser la sèrie pot omplir aquestes mancances que té la novel·la. Perquè a mi, sincerament, m'ha semblat massa teen movie. Pot agradar sobretot a aquells que van ser adolescents als noranta i gaudien de Sensación de Vivir. Semblarà una comparació d'un poca-solta, però és que no entenc com pot ser que tot el pes de la història el portin un parell d'adolescents més preocupats per si agraden o no als més populars de l'institut quan partim d'un inici espectacular, amb petites històries que només treuen el cap i podrien ser genials, amb personatges interessants als que podria haver exprimit molt més, amb l'aparició de varies sectes, amb una confessió final de la Nora, que per mi, és el personatge més important. A favor de The Leftovers diré que et manté enganxat perquè sempre sembla que passarà alguna cosa bèstia, però en contra diré que només aconsegueix que senti empatia per algun personatge en algun moment on la tristesa és aclaparadora.
He sentit que sí, que he perdut el temps. Hauria pogut invertir-lo mirant la sèrie o llegint altres llibres que tinc pendents (i són molts). No puc recomanar The Leftovers, i em sap greu.