Junio 2005
INSEGURIDAD
Paseando por Lisboa
nos cruzamos con un yonki
en su camiseta una declaración de principios
estoy llamado por Dios
¿COMO VOY A DAR POR SENTADO QUE SOY UNA PERSONA INSEGURA SI NO ESTOY SEGURO?
(Jordi Via) 8 Junio 2005
Junio 2006
VIEJAS CANCIONES DE AMOR
A través de su mirada las huellas se desvanecen en la tierra. Su rasgo moderado recorre el suelo, sortea la cadena, sujeta fuertemente el libro y asegura la mochila antes de cruzar. Sus sueños se han truncado una vez más y a través de sus auriculares hay viejas canciones que no le dejan olvidar, imposible olvidar; Viejas canciones de amor, viejos poemas. A ver si hoy encuentro solución a mis problemas, a ver si hoy sale el sol y me alegra las penas. Es domingo por la tarde, la suerte es una ramera de primera calidad.
Ya verás, no te pares a vivir así. Mi coco me dice que hoy mi vida entera pasará ante mis ojos, pediré perdón. De rodillas pidiendo perdón, manos contra la pared y un día preguntarás por mí y no me volverás a ver. En mi equipaje la ambigua inquietud que llena el paisaje, en un frasquito guardado el aroma de los besos que tú me has dado. Dicen que hay un mundo de tentaciones, también hay caramelos con forma de corazones, dicen que hay bueno y malo, dicen que hay más o menos, dicen que hay algo que tener y no muchos tenemos. Paso al loco de la calle, paso al ansia de vivir.
Contiene fragmentos de;
El último de la fila: Son cuatro días.
Clandestinos: Nada que hablar.
Quique González: Y los conserjes de noche.
Los piratas: Fecha caducada.
Los piratas: Mi coco.
Elbicho: De rodillas.
Clandestinos: Nada que hablar.
Andrés Calamaro: Estadio Azteca.
El último de la fila: El loco de la calle.
(Jordi Via) 26 Junio 2006
Junio 2007
DUBLE BUBLE
Gran nit de nostàlgia i retrobament d’amics i música a Manlleu divendres 1 de juny del 2007. L’emplaçament escollit per aquest gran esdeveniment no podia estar millor triat, els jardins de Can Puget a Manlleu, des d’on podíem veure les finestres de la ràdio on vaig passar la meva adolescència punxant cançons d’artistes que jo pensava que podien agradar i al mateix temps m’agradaven a mi; 21 Japonesas, Pixies, Morrissey, Umpah-Pah i com no grups de la comarca d’Osona com Avikultores Modernos, El Último de la Fila i on no hi podien faltar els meravellosos Duble Buble i cançons tan mítiques, ja en aquell moment (estic parlant de 1987 al 1991) com Clava’t, o M’estimes tant que m’abonyegues.
Ja fa temps des d’aquest blog us vaig parlar d’una cançó dels DB que es diu Pecats i en aquest mateix escrit deia que aquest grup osonenc no ha rebut el tracte que molts pensem que es mereix. Precursors del pop rock en català amb un estil proper a The Cure, The Smiths i unes lletres molt treballades haurien de ser recordats o rebre alguna mena de tribut pels nous artistes. Ja m’imagino a Antònia Font cantant El sentit de la vida o a Roger Mas Deu-me la fe dels meus pares, en el fons sóc un somiatruites i hauria d’estar ben content de viure en directe per segona vegada en la meva vida un concert tant emocionant com el d’ahir.
Vaig trobar a faltar cançons com la ja esmentada El sentit de la vida, Tant de bo que et moris, Això és el final, Nit de llops... però és clar, si haguessin tocat també aquestes hauríem escoltat complet el Vides exemplars (1988), un disc que em porta molts records i que vaig escoltar més d’un centenar de vegades quan tenia quinze anys (en aquest moment mentre escric aquestes línies està sonant al meu plat el disc en vinil en perfecte estat i ja he complert els trenta-quatre). Amb el títol revisitant tornem a gaudir de cançons memorables en noves versions i suposa el retorn a l’escena musical de Duble Buble encara que potser només sigui, de moment, en cd (en principi aquest era l’únic concert que oferien per a presentar aquest àlbum). Així podem escoltar iniciant aquest nou treball la cançó Clava’t ; ho faré quan menys t’ho esperis/ serà avui, quan et tingui a tret i ja no puguis fugir... la recordeu? Impressionant, amb lletra de Maria Jaén i música d’en Ramon Ferrer aquest va ser el tema més popular i radiat de la banda durant els anys vuitanta. El cd segueix amb El teu nom on en Jaume Coromina és acompanyat d’en Pep Sala, també present durant el concert i un dels responsables d’aquest retrobament. La tercera cançó fa posar la pell de gallina; Pecats i la segueixen Perduts enmig de l’espai, Bumerang, Cristina, Pels carrers del món, M’estimes tant que m’abonyegues, M’agrada i finalment La roda de la fortuna. De la mateixa manera que quan estàs de vacances i en el moment que s’acaben és quan millor t’ho estàs passant, el punt àlgid de la nit va ser durant els bisos. Mentre s’anaven repetint els himnes del grup i, aquests, animats per una colla de joves, i altres no tant, que van començar a ballar davant de l’escenari optant per deixar les cadires, es varen engrescar i semblava que no hi hauria fi. He d’admetre que feia temps que no ballava i cantava com ahir en els darrers minuts del concert; perduts al mig de l’espai sense el teu telèfon a mà, perduts al mig de l’espai ja no ens podrem comunicar... o també Cristina: porta’m per la nit, si vols una mica d’amor , porta’m per la nit, Cristina, no diguis que no... o ben a prop de la Mari i la seva meravellosa veu; caldrà que sigui sempre així: l’un darrera l’altre eternament com aspes d’un molí de vent, com el fum es dilueix al vent, la distància esborra el pensament: aquesta nit me n’aniré d’aquí...En fi, gràcies a tots ells;
Lluïsa Latorre, Ramon Ferrer, Maria Martínez, Francesc Latorre, Pep Poblet, Jaume Coromina, Leonci Coromina: DUBLE BUBLE!!!
LLUNY D'AQUÍ! UN DÍA FUGIREM MOLT LLUNY D'AQUÍ ! CONSTRUIREM UN MÓN MILLOR... NOSALTRES DOS I LA TELEVISIÓ
(Jordi Via) 2 Juny 2007
INSEGURIDAD
Paseando por Lisboa
nos cruzamos con un yonki
en su camiseta una declaración de principios
estoy llamado por Dios
¿COMO VOY A DAR POR SENTADO QUE SOY UNA PERSONA INSEGURA SI NO ESTOY SEGURO?
(Jordi Via) 8 Junio 2005
Junio 2006
VIEJAS CANCIONES DE AMOR
A través de su mirada las huellas se desvanecen en la tierra. Su rasgo moderado recorre el suelo, sortea la cadena, sujeta fuertemente el libro y asegura la mochila antes de cruzar. Sus sueños se han truncado una vez más y a través de sus auriculares hay viejas canciones que no le dejan olvidar, imposible olvidar; Viejas canciones de amor, viejos poemas. A ver si hoy encuentro solución a mis problemas, a ver si hoy sale el sol y me alegra las penas. Es domingo por la tarde, la suerte es una ramera de primera calidad.
Ya verás, no te pares a vivir así. Mi coco me dice que hoy mi vida entera pasará ante mis ojos, pediré perdón. De rodillas pidiendo perdón, manos contra la pared y un día preguntarás por mí y no me volverás a ver. En mi equipaje la ambigua inquietud que llena el paisaje, en un frasquito guardado el aroma de los besos que tú me has dado. Dicen que hay un mundo de tentaciones, también hay caramelos con forma de corazones, dicen que hay bueno y malo, dicen que hay más o menos, dicen que hay algo que tener y no muchos tenemos. Paso al loco de la calle, paso al ansia de vivir.
Contiene fragmentos de;
El último de la fila: Son cuatro días.
Clandestinos: Nada que hablar.
Quique González: Y los conserjes de noche.
Los piratas: Fecha caducada.
Los piratas: Mi coco.
Elbicho: De rodillas.
Clandestinos: Nada que hablar.
Andrés Calamaro: Estadio Azteca.
El último de la fila: El loco de la calle.
(Jordi Via) 26 Junio 2006
Junio 2007
DUBLE BUBLE
Gran nit de nostàlgia i retrobament d’amics i música a Manlleu divendres 1 de juny del 2007. L’emplaçament escollit per aquest gran esdeveniment no podia estar millor triat, els jardins de Can Puget a Manlleu, des d’on podíem veure les finestres de la ràdio on vaig passar la meva adolescència punxant cançons d’artistes que jo pensava que podien agradar i al mateix temps m’agradaven a mi; 21 Japonesas, Pixies, Morrissey, Umpah-Pah i com no grups de la comarca d’Osona com Avikultores Modernos, El Último de la Fila i on no hi podien faltar els meravellosos Duble Buble i cançons tan mítiques, ja en aquell moment (estic parlant de 1987 al 1991) com Clava’t, o M’estimes tant que m’abonyegues.
Ja fa temps des d’aquest blog us vaig parlar d’una cançó dels DB que es diu Pecats i en aquest mateix escrit deia que aquest grup osonenc no ha rebut el tracte que molts pensem que es mereix. Precursors del pop rock en català amb un estil proper a The Cure, The Smiths i unes lletres molt treballades haurien de ser recordats o rebre alguna mena de tribut pels nous artistes. Ja m’imagino a Antònia Font cantant El sentit de la vida o a Roger Mas Deu-me la fe dels meus pares, en el fons sóc un somiatruites i hauria d’estar ben content de viure en directe per segona vegada en la meva vida un concert tant emocionant com el d’ahir.
Vaig trobar a faltar cançons com la ja esmentada El sentit de la vida, Tant de bo que et moris, Això és el final, Nit de llops... però és clar, si haguessin tocat també aquestes hauríem escoltat complet el Vides exemplars (1988), un disc que em porta molts records i que vaig escoltar més d’un centenar de vegades quan tenia quinze anys (en aquest moment mentre escric aquestes línies està sonant al meu plat el disc en vinil en perfecte estat i ja he complert els trenta-quatre). Amb el títol revisitant tornem a gaudir de cançons memorables en noves versions i suposa el retorn a l’escena musical de Duble Buble encara que potser només sigui, de moment, en cd (en principi aquest era l’únic concert que oferien per a presentar aquest àlbum). Així podem escoltar iniciant aquest nou treball la cançó Clava’t ; ho faré quan menys t’ho esperis/ serà avui, quan et tingui a tret i ja no puguis fugir... la recordeu? Impressionant, amb lletra de Maria Jaén i música d’en Ramon Ferrer aquest va ser el tema més popular i radiat de la banda durant els anys vuitanta. El cd segueix amb El teu nom on en Jaume Coromina és acompanyat d’en Pep Sala, també present durant el concert i un dels responsables d’aquest retrobament. La tercera cançó fa posar la pell de gallina; Pecats i la segueixen Perduts enmig de l’espai, Bumerang, Cristina, Pels carrers del món, M’estimes tant que m’abonyegues, M’agrada i finalment La roda de la fortuna. De la mateixa manera que quan estàs de vacances i en el moment que s’acaben és quan millor t’ho estàs passant, el punt àlgid de la nit va ser durant els bisos. Mentre s’anaven repetint els himnes del grup i, aquests, animats per una colla de joves, i altres no tant, que van començar a ballar davant de l’escenari optant per deixar les cadires, es varen engrescar i semblava que no hi hauria fi. He d’admetre que feia temps que no ballava i cantava com ahir en els darrers minuts del concert; perduts al mig de l’espai sense el teu telèfon a mà, perduts al mig de l’espai ja no ens podrem comunicar... o també Cristina: porta’m per la nit, si vols una mica d’amor , porta’m per la nit, Cristina, no diguis que no... o ben a prop de la Mari i la seva meravellosa veu; caldrà que sigui sempre així: l’un darrera l’altre eternament com aspes d’un molí de vent, com el fum es dilueix al vent, la distància esborra el pensament: aquesta nit me n’aniré d’aquí...En fi, gràcies a tots ells;
Lluïsa Latorre, Ramon Ferrer, Maria Martínez, Francesc Latorre, Pep Poblet, Jaume Coromina, Leonci Coromina: DUBLE BUBLE!!!
LLUNY D'AQUÍ! UN DÍA FUGIREM MOLT LLUNY D'AQUÍ ! CONSTRUIREM UN MÓN MILLOR... NOSALTRES DOS I LA TELEVISIÓ
(Jordi Via) 2 Juny 2007
foto LilVia
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada