Primer aniversari

No recordo dates importants.
En general totes les dates les oblido: aniversaris, sants, qualsevol dia assenyalat. També he oblidat alguns llocs on he estat i de vegades recordo les cares però no els noms de la gent que saludo o m'hi passo una estona xerrant pel carrer, però aquesta és una altra història.
Oblits. Espais de la teva vida que si no els recorda ningú s'han perdut per sempre.
Per això moltes vegades m'identifico amb certa facilitat amb personatges ficticis que tenen com a nexe comú problemes mentals, com el paio de Memento en Leonard Shelby (ho he consultat a Internet) o en Fred Madison (aquest no l'oblido mai, surt a la meva pel·lícula preferida) o en Tyler Durden entre d'altres...
Crec que amb el temps també oblidaré els detalls de tres dies de juny del 2009 que tan importants han estat a la meva vida. En aquest cas potser només hauré de consultar la meva agenda i resoldré el dubte. O potser tornaré a llegir aquest escrit i tot tornarà a la meva ment fil per randa... De totes maneres hi ha coses que les vull recordar a la meva manera i no necessàriament com han passat (aquesta frase és d'en Fred Madison i me la sé de memòria).
La qüestió és que ara mateix recordo el transcurs d'aquests tres dies i que els vull celebrar. Per començar m'he regalat un parell de llibres i una col·lecció de vinils de 180 grams. Tot a un preu que fa riure i estalviant-me, a més a més, les despeses d'enviament. Estic llegint i escoltant música més que mai; com si demà s'hagués d'acabar el món. Però sense pànic, sense pressa. Gaudint.
No celebro el que ha passat. Celebro com ha passat. Com vaig assimilar en un minut el que les substàncies químiques trigarien gairebé un any a curar (mig any destrossant, mig any recuperant).
Celebro haver conegut de veritat als que m'estimen i m'estimo i, també celebro, saber amb qui no podré comptar.
El 17, 18 i 19 de juny del 2009 són importants, però també el 20. El dissabte 20 de juny vaig anar a examinar-me de nivell D de català a Vinaròs (el vaig suspendre però en vaig sortir molt satisfet. No vaig presentar-me al segon examen perquè va ser al novembre i en aquell moment ja no estava en condicions físiques per viatjar).
Total, que ja ha passat un any.
En un sospir.
I en aquest temps he après tant i tot tan bo que no vull deixar que s'escapi res. L'embranzida que he pres des del 19 de juny va perdent velocitat, inevitable, sempre hi ha obstacles pel camí, però ja res és com abans de la sortida: tot canvia de perspectiva, tot es relativitza...
Potser oblidaré en detall aquests dies però no l'esperit: rebo una sorpresa cada dia. El quid està en no esperar res.
Des d'aquí vull donar les gràcies a La Fundació Lliga Catalana d'Ajuda Oncològica Oncolliga, fan una tasca realment important.