Primer aniversari

No recordo dates importants.
En general totes les dates les oblido: aniversaris, sants, qualsevol dia assenyalat. També he oblidat alguns llocs on he estat i de vegades recordo les cares però no els noms de la gent que saludo o m'hi passo una estona xerrant pel carrer, però aquesta és una altra història.
Oblits. Espais de la teva vida que si no els recorda ningú s'han perdut per sempre.
Per això moltes vegades m'identifico amb certa facilitat amb personatges ficticis que tenen com a nexe comú problemes mentals, com el paio de Memento en Leonard Shelby (ho he consultat a Internet) o en Fred Madison (aquest no l'oblido mai, surt a la meva pel·lícula preferida) o en Tyler Durden entre d'altres...
Crec que amb el temps també oblidaré els detalls de tres dies de juny del 2009 que tan importants han estat a la meva vida. En aquest cas potser només hauré de consultar la meva agenda i resoldré el dubte. O potser tornaré a llegir aquest escrit i tot tornarà a la meva ment fil per randa... De totes maneres hi ha coses que les vull recordar a la meva manera i no necessàriament com han passat (aquesta frase és d'en Fred Madison i me la sé de memòria).
La qüestió és que ara mateix recordo el transcurs d'aquests tres dies i que els vull celebrar. Per començar m'he regalat un parell de llibres i una col·lecció de vinils de 180 grams. Tot a un preu que fa riure i estalviant-me, a més a més, les despeses d'enviament. Estic llegint i escoltant música més que mai; com si demà s'hagués d'acabar el món. Però sense pànic, sense pressa. Gaudint.
No celebro el que ha passat. Celebro com ha passat. Com vaig assimilar en un minut el que les substàncies químiques trigarien gairebé un any a curar (mig any destrossant, mig any recuperant).
Celebro haver conegut de veritat als que m'estimen i m'estimo i, també celebro, saber amb qui no podré comptar.
El 17, 18 i 19 de juny del 2009 són importants, però també el 20. El dissabte 20 de juny vaig anar a examinar-me de nivell D de català a Vinaròs (el vaig suspendre però en vaig sortir molt satisfet. No vaig presentar-me al segon examen perquè va ser al novembre i en aquell moment ja no estava en condicions físiques per viatjar).
Total, que ja ha passat un any.
En un sospir.
I en aquest temps he après tant i tot tan bo que no vull deixar que s'escapi res. L'embranzida que he pres des del 19 de juny va perdent velocitat, inevitable, sempre hi ha obstacles pel camí, però ja res és com abans de la sortida: tot canvia de perspectiva, tot es relativitza...
Potser oblidaré en detall aquests dies però no l'esperit: rebo una sorpresa cada dia. El quid està en no esperar res.
Des d'aquí vull donar les gràcies a La Fundació Lliga Catalana d'Ajuda Oncològica Oncolliga, fan una tasca realment important.

8 comentarios :

  1. explica´m que jo no sé res...
    :(

    ResponderEliminar
  2. Alegra la cara! jajajaja Doncs això, tot està en aquest blog, o gairebé tot. Estic bé, gaudint de la vida.
    ;)

    Més aquí: Esborrany; primer intent

    ResponderEliminar
  3. "El mundo esta lleno de sufrimiento, pero rebosa de personas que lo han vencido y en su lucha descubrieron algo valioso."
    HELLEN KELLER, El mundo en que vivimos, 2004

    ResponderEliminar
  4. doncs a celebrar tot el que hem aprés amb tu aquest any! i tot el que ens explicaràs a partir d'ara.

    un petó ben gran!

    ResponderEliminar
  5. Felicitats! M'ha encantat llegir aquest text i crec que ets un exemple de com tots hauríem de mirar-nos el món. De com malgrat tot, tots tenim l'opció de COM actuar davant les coses que ens passem de vegades sense poder-les controlar. De cop aprendre dels tràngols i prendre's el dia a dia. No oblidis de demanar un desig en el dia d'avui :) Una abraçada!

    ResponderEliminar
  6. Alguna vegada havia llegit algun text teu que el Pere m'havia ensenyat, però ara feia temps, anys. M'agradat tornar a llegir quelcom teu i sobretot coses tant positives com aquestes!
    Per cert, recordeu que la setmana que ve és el PopArb, l'any passat no va poder ser, però d'això ja en fa un any: ens hi veiem? :)

    una forta abraçada!

    ResponderEliminar
  7. Jo recordo que el dia anterior de saber la notícia estava mirant Anatomia de Grey. Just el capítol en el que Izzie s'assabenta que té càncer. Se'm va regirar el cor i vaig desitjar que a tu no et passès. Però ara, a la nova temporada el protagonista ha vençut. Segueixes sent un exemple de valentia, encara que et soni a tòpic. Però no trobo altre paraula. Cor de lleó. Sé que hi ha altres milions de cors de lleons. Ànims a tots ells. Ah, i un encert reconèixer el treball dels professionals de l'oncolliga. No és una feina fàcil, però sé que els aporta moltíssim.

    Records...

    Eva.

    ResponderEliminar
  8. Rits, totalment d'acord, ja toca, oi? A veure si trobem el dia ;)
    Sylvia m'afalaga el que dius de mi. No crec que jo hagi fet res molt diferent que altres en la mateixa situació. Però sí és veritat que jo mateix em vaig sorprendre d'algunes de les meves reaccions en moments molt durs. Com sempre, tens raó i segueixo els teus consells.
    MMMaria, no sé si podrem anar-hi però us agraeixo molt que hi penseu en nosaltres ;) gràcies per llegir-me.
    Eva, tú has estat des del primer dia al nostre costat: has passat hores fent-me companyia i sempre t'estaré agraït per ser-hi.
    Amb les teves paraules retrobo a una gran amiga.

    Petons i gràcies.

    ResponderEliminar

Comentarios recientes

ir arriba