29/09/2009

Las 4:09 de la mañana. Usemos algo tópico; mientras la ciudad duerme mis pensamientos no me dejan pegar ojo. Mentira: la ciudad jamás duerme.
Más que en un tópico vivo en un bucle quincenal. Inevitablemente me siento como el pobre Gregor Samsa, aunque en mi caso la metamorfosis sea al revés: de bicho a persona.
Es duro; quien lo entienda o quien lo probó lo sabe.

Hoy más que nunca soy crítico con los que viviendo sin problemas importantes no hacen más que quejarse; que si la abuela fuma, que vaya asco de trabajo, que si los niños me dan mucho trabajo... (¡disfrútalos coño! ¡que no volverán a tener 5 años nunca más! y además, ¿tú no querías trabajo?... cuidado con lo que deseas...).

Yo también me quejo porque a veces caigo en la tentación; soy humano. Pero evito quejarme por costumbre, evito que mi primera respuesta sea un "NO".

Hoy, más que nunca, perdono; procuro no guardar rencor (aunque seré justo), disfruto de las conversaciones, de las reuniones familiares (aunque tengamos ideas muy distintas siempre se obtiene algo positivo), de los abrazos... Antes me refugiaba en mi habitación ¿recuerdas?, el lugar más seguro que conozco... Ahora no quiero refugiarme. Necesito contacto, hablar, reír, compartir... (todo en su justa medida eh!).

Dejemos de imitar a nuestros políticos; poner palos en las ruedas evita que avanzemos. ¿Quién tiene la culpa de que seamos tan retrógrados? Creo tener la respuesta: LA CONFRONTACIÓN y que nuestra primera respuesta sea un "NO".
La mejor manera de avanzar: deja que tus ideas cambien, que no sean inamovibles.

No puedes dejar de estar en movimiento, ningún perro ha meado en las ruedas de un coche en marcha (Tom Waits).

y si cambio de idea sobre ti y si cambio de idea sobre lo nuestro... Y al final mi idea es blanca y es negra y es un parpadeo fluorescente... Y con estas cosas se nos va pasando el tiempo, y no estamos nunca solos, no nos aburrimos nunca...
(fragmento de Cambio de Idea de Astrud).

En fin, las 4:33 de la mañana. Usemos algo tópico; mientras la ciudad duerme mis pensamientos no me dejan pegar ojo. Mentira: la ciudad jamás duerme.

13 comentarios :

  1. Tens raó, o potser no. Vull dir en això que alguns ens queixem per vici (?), que ho tenim tot (salut? no mental). Jo al contrari de tú, no tinc ganes de relacions socials i malaixo tantes coses que he fet i fins i tot que he sentit. Potser algun dia m'apenedeixi de pensar així.
    Un tòpic i perdona: cada loco con su tema.

    Tinc la sort de poder dormir, de moment.

    Una abraçada forta Jordi. Tu sí que en saps de viure. I saps? t'envejo, sí.

    ResponderEliminar
  2. ejem,ejem,,,,, si lo llego a saber no t pregunto si has escuchado lo último de,,,, vaya pitorreo

    ResponderEliminar
  3. y fuera coñas,,,,, ultimamente yo tampoco duermo y es cierto, los pensamientos no dejan dormir, no es q tenga cargo de conciencia,,, que creo q no,,,, no paran de salir cosas,,,, y cosas,,,,

    ResponderEliminar
  4. Gloria, hi ha gent que es queixa de que tot li va malament vivint una vida de luxe: parlo d'algú en concret... jejejeje

    Paqui puedes preguntarme lo que quieras, o no es así? Carga de conciencia? Pues sí, necesitamos una conversación más íntima eh ;) K9

    ResponderEliminar
  5. "No confonguis mai el viatge amb el turisme. El turista és un home que veu. Però no sap mirar. Filma constantment i retrata. Però és incapaç d'embadalir-se. Passa. Però no queda mai enlloc. I el que és pitjor; res no li entra dintre. Viu en la superfície, on regna la confusió de les llengües. I no escolta la paraula única, irrepetible, de cadascuna de les coses que s'apressa a emportar-se a canvi de diners. No. El turista no és interessant, creu que la vida és espectacle. El viatge és sempre interior: treball de l'esperit. Com una barca vella dins la mar, que s'ha deixat cobrir de cornets, algues, animalons, llim, els quals donen vida a la fusta morta; el viatge fa créixer l'ànima. Posa gruix d'humanitat, és diàleg amb les coses. Que deixen d'ésser coses i es fan figures imprescindibles del paisatge interior. El viatge és obertura al món, ample com l'horitzó, desconegut, atzarós, fantàstic. El viatge converteix els ulls en un balcó estibat de roses, per on guaità esporuguida la set de comunió. Tot caminant, emergeix un continent inèdit. El viatge és part de l'home nou. Pertany al misteri de la vida i n'és l'expressió: som en la mesura que ens fem, que caminem.
    No som espectadors. Perquè no ens banyem mai dues vegades en un mateix riu. Perquè la vida és drama: un camí. I nosaltres, rodamons. Pelegrins que somien reposar. Però sols per un instant. Sempre l'altra vorera del riu, inabastable.
    Per això, el viatge és risc. Exposar-se. Sortir de la ciutat mesella d'encanteris, segura de seguretats, per tastar l'intempèrie. I posar-nos en mans del desconegut. Deixar i tornar a deixar. Abandonar-se als vents. A la nit, la negra nit. I no aturar-se. Perquè res no ens és donat als humans sense esforç. Perquè no som: aprenem a ésser cada dia. I caldran molts esforços – molta violència!- per endevinar el camí, per no perdre de vista la meta.
    Perquè sols hi ha una oportunitat.
    L'error seria fatal. Fatal però possible: amagat darrera cada escull sota les ones. I és tan fràgil el nostre petit vaixell. I els déus no sempre són favorables, enlluernats amb la seva omnipotència.
    Ens caldran algunes coses per al viatge. No moltes. Un sarró buit. Un fort, tossut desig. Un estel. Res més. Potser una flor. Beuràs de les fonts. Menjaràs el que et donin, no serà molt. Dormiràs al ras. Seràs feliç. Al cap i a la fi, el que importa més que la meta és el camí.
    I si et lladren els gossos quan voregis cases lluents, calentes, confortables, temptadores, no aturis el pas ni tinguis por. Lladren perquè camines. I si et demanen on vas, tu no responguis. Guarda el teu horitzó per als altres caminants. I si en veure't passar es riuen de tu, enhorabona: és la por dels coixos que voldrien tothom quiet. I si et diuen que no existeix Itaca, millor. No t'amoïnis. El teu mapa -el teu desig- no s'equivoca. Més tard aprendràs que Itaca la portes dintre. Que Itaca ets tu.
    Per això la pots cercar. I per això, la reconeixeràs de seguida quan et passi a la vora, pel camí. I per això, trobaràs la pau. Seràs feliç a Itaca. Però això serà més endavant. Ara et cal encetar el viatge. Tot caminant, preocupa't sols del camí. “I quan surtis de viatge cap a Itaca, has de pregar que el viatge sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixença”.
    Preocupa't sols de caminar!!!


    (Extret del llibre “Més important que la meta és el camí”, de Teodor Suau)

    FA MESOS VAIG TROBAR AQUEST TEXT I, TOT I QUE NO SÓC CREIENT (ESTÀ ESCRIT PER UN SACERDOT), EL VAIG TROBAR FORÇA INTERESSANT.
    JA SE SAP QUE ELS NOSTRES PENSAMENTS SÓN ELS QUE ENS JUGUEN MALES PAS I PASSADES. A NINGÚ ENS AGRADA PATIR. A LA FI SOM ANIMALS: FUGIM O ATAQUEM. PERÒ EL QUE SÍ QUE ÉS CERT ÉS QUE EL QUE APRENEM MALAMENT ES POT DESAPRENDRE. SI TORNÈS ENRERE FARIA LES COSES DIFERENTS. PENSO: SI HAGUÈS TINGUT UN DIA MÉS, UN MES MÉS, HAURIA ACTUAT DIFERENT. PERÒ NO ÉS NOMÉS TEMPS, ÉS EXPERIÈNCIA. TARD O D'HORA TOTS FEM EL CLICK. S'HAN DE MANEJAR BÉ ELS CALAIXOS I LA NOSTRA DISCOTECA ANTERIOR.
    PETONS.

    ResponderEliminar
  6. Ostres Anonim, això és una classe magistral màgnifica. A partir d'ara tb forma part del meu camí cap Itaca. Camino, camino !!!

    ResponderEliminar
  7. Gràcies anònims pels vostres comentaris. El primer és sensacional i molt adient. De fet forma part de la meva filosofia; jo sóc feliç mentre busco, quan estic en camí... Per cert, us agrairia que deixéssiu el vostre nom... és molt fàcil vaaaaaaaaaaaa.... Una abraçada

    ResponderEliminar
  8. El del anònim número dos, és el Carles. Aquest estiu he estat a la India i l'experiencia ha esta molt maca. Gent nova al viatge i un pais amb olors, gents i paisatges que no et deixen indiferent. Potser és un tòpic que diu molta gent, però per a mi ha estat així.

    ResponderEliminar
  9. Carles moltes gràcies per deixar el nom i els comentaris. Benvingut!
    De fet aquest escrit que tant ens ha agradat i que ha deixat l'anònim em fa pensar en el llibre "Siddhartha" de Hermann Hesse. Tu que has estat a la India segur que l'has disfrutat molt. Una abraçada!

    ResponderEliminar
  10. Lilvia vaig tenir coneixement del teu blog a l'abril mitjançant el face i l'he anat seguint. Bè sobre els càrrecs de conciencia, nomes puc dir que jo tb en tinc. Crec que és bò tenir-los presents. M'agradaria fer un apunt sobre aquest tema fent referencia a una frase que vaig sentir no fa gaire que diu: "Por qué es tan difícil luchar contra el rencor y tan fácil olvidar las virtudes... "
    Una abraçada a tots !!!

    ResponderEliminar
  11. Torno a ser aqui després de linkar des d'un email contestant la tant bona noticia que vas compartir amb nosaltres. Gràcies. I he disfrutat llegint els comentaris, intentarè fer-los meus i fer-li veure a certa persona que m'acompanya a la vida, sobre el camí i l'experiència, sobre el viure, i els cargolins que s'enganxen al vaixell...

    Respecte al que em dius, Jordi, perdona, pero viure una vida de luxe (?caldria definició) no és equivalent ni a ser feliç ni tant sols a simplemente "viure bé" i a l'escrit de l'anònim me remito. T'has d'implicar i de vegades no et deixen.

    De totes formes em quedo amb aquesta ultima frase de Carles:
    "Por qué es tan difícil luchar contra el rencor y tan fácil olvidar las virtudes... "
    perquè ara em fa molta falta, em sento molt dolenta i culpable, i tanmateix (semblo el Montilla del Polonia, juas), mai he volgut fer cap mal a ningú conscienment. Un dia hauriem de parlar tu i jo...

    Gràcies Jordi. Petons.

    ResponderEliminar
  12. tenia pendent visitar el teu blog de fa molt temps que no escolto les teves suggerències! massa i en veure els teus comentaris m'he afanyat!

    i m'he trobat amb aquest text tan intimista i teu. magnfíc.

    la ciutat no dorm mai, i sóm i són molts els que tampoc dormen. I sempre estan més a prop del que sembla.

    m'has fet pensar-hi molt. sovint sóc d'aquestes que es queixen pel que no tinc, xò tb sé que estic aprenent a valorar lo bo que hi ha. que en tenim molt al voltant!

    molts ànims, Jordi!!!!!! i a seguir caminant!!!!

    un petó,

    ResponderEliminar
  13. Gràcies per recordar coses que si no es recorden de tant en tant, personalment tinc tendència a oblidar...

    Fantàstic text tb el del primer comentari :D

    ResponderEliminar

Comentarios recientes

ir arriba