Sueños de trenes, de Denis Johnson

"El primer beso lo hizo desplomarse por un agujero y salir por el otro lado del mundo donde le pareció que podría encontrar su lugar; como si hasta entonces hubiera estado forcejeando en contradirección y ahora diera media vuelta para seguir la corriente."

Me muero de ganas de hablar sobre esta novela, de comentarla sin parar. Aunque si lo hiciera, si contara todo lo que ha dejado en mí, si mostrara ese poso, estropearía cualquier sorpresa a quien se quisiera acercar a "Sueños de trenes" después de leer esta entrada (si es que alguien todavía lee este blog...). Así que sólo voy a verter buenos y pocos elogios.
Aún estoy asimilando lo que acabo de leer. Apenas hace unas horas he terminado esta novela de Denis Johnson.
Ya había salido contento y con ganas de más después de leer "Hijo de Jesús".  Ahora sí quiero leer toda su obra.
Ojalá supiera transmitir con las palabras justas todo lo que he sentido al leer esta maravilla. Y es que con "Sueños de trenes", sí puedo decir, después de mucho tiempo, que de nuevo algo se ha removido en mi interior, que me ha provocado diferentes y profundas sensaciones; a veces de vértigo, algunas de cierta empatía, otras de rabia, alegría, tristeza, amor, humor y, sobre todo, impotencia. Hay novelas que a un padre novato le duelen en el alma.
En serio, grandes autores han dicho menos escribiendo muchas más páginas. "Sueños de trenes" es una novela corta, se puede leer en un día, pero cunde más que Moby Dick.
Hay indios, lobos, magia, religión, maltrato, incluso las sombras de Tom Sawyer y Huckleberry Finn,y los ecos de Cormac McCarthy y Jim Dodge dan algún paseo por aquí. Y los lobos... los aullidos... el tren... el silbido del tren... las vías del tren...
Las palabras justas.


Homes sense dones, de Haruki Murakami

De moment aquest és el recull de relats que més m'ha agradat de Murakami, i amb aquest ja van tres: "El salze cec i la dona adormida" on trobem el meravellós conte també convertit en extraordinària pel·lícula "Tony Takitani", i "Després del terratrèmol". Ara ja va sent hora que tradueixin "The Elephant Vanishes".

Els relats que ens trobem a "Homes sense dones" reuneixen tots els trets característics de Murakami: situacions surrealistes, fugides de ment, escenes oníriques, sexe, desaparicions, gats, jazz, suïcidis, The Beatles... Ombres de Kafka, Carver, Lynch, Hemingway...

Estimo a Murakami, i ell ens mostra estima escrivint com escriu.
No sabria dir quin és el conte que m'ha agradat més, i és que a diferència dels anteriors llibres de relats que he llegit, aquí tots, absolutament tots, m'han colpit.

"Kino" és potser el que guanyaria en el  top, si és que en fes un d'aquests set relats. En aquesta narració on hi ha serps, un gat, una ruptura sentimental, un bar on sona jazz (un bar que podria ser perfectament el pou que hem llegit en tantes obres d'en Murakami) i personatges d'allò més misteriosos, es reflexiona sobre el sentiment de culpa, també sobre saber perdonar, però sobretot que és bo, potser fins i tot necessari, admetre quan et fan mal i que s'ha de gestionar, no deixar-ho passar si és que no vols que els teus dimonis t'arrosseguin i deixis de ser tu per sempre més.

"Homes sense dones" la darrera història i que dóna títol al llibre, és l'escrit més trist que he llegit mai de Murakami. Gairebé diria que parla d'una experiència real i molt personal.

"Samsa enamorat" és sens dubte el moment més divertit, tot i que el rerefons és dràmatic. Un clar homenatge a Kafka, i en concret a "La metamorfosi", tot i que aquí no és en Gregor Samsa qui es lleva convertit en una estranya criatura, sinó que Gregor Samsa es desperta en un cos de persona que troba estrany i vulnerable, susceptible de ser ferit amb facilitat amb una panxa tova sense cap mena de protecció.

Destaco aquests tres relats perquè són els que potser han quedat més ancorats a la meva petita capacitat memorística (segurament també perquè són els tres últims del llibre), però tots set són excel·lents. Sens dubte 5 estrelles merescudíssimes.

Comentarios recientes

ir arriba